Un tast de «Pàl·lid Plató» d'Enric Virgili

A partir del 30 d'octubre a les llibreries

El poeta i narrador Enric Virgili torna a la narrativa amb Pàl·lid Plató, que publica Medusa. Us n’avancem el primer capítol.

Al butlletí també començar a llegir La vall dels Andosins d’Alan Ward. I a la revista, un tast (cru) de Per què no repensem el canibalisme d’Albert Pijuan.

Pàl·lid Plató

I

És cert que mai no havia sobresortit per un tarannà gaire desvetllat. Era el primer a caure rodó en els banquets juvenils, i el seus nuviatges solien ser efímers, nonats, de finals lacrimògens. Aquella mirada més i més enterbolida, el tremolí a les cames, i la flonjor dels dits rabassuts havien acabat confirmant a tothom qui volgués observar-ho les premonicions més pessimistes sobre el caient definitiu que acabarien adoptant-li tant el gep incipient com la panxa arrodonida. Per no parlar del creixement sostingut de les orelles, del nas o de la llana del clatell. I les celles esborrifades, selvàtiques! 

Avui l’he trobat davant del seu portal. Abans que em confessés, amb una veu timbrada com mai no li havia sentit, que havia cremat bona part dels seus escrits lamentables —d’aquí segurament les celles mig socarrimades— ja m’havia fixat que les seves orelles eren més petites que abans, i el nas, més modest. Tot ell semblava relativament estilitzat, més alt fins i tot, sense aquell botinflament tan llastimós de qui es complau a versificar dia i nit. 

Amb una nova desimboltura que mai no li hauria sospitat m’ha començat a informar del seu canvi de vida. He estat més alerta al to vellutat i harmoniós de les seves paraules que no pas al que em deia. Mentre em passava un braç per l’espatlla —un gest inaudit en aquell homenet, que ara havia crescut— m’ha xiuxiuejat gairebé a cau d’orella que m’havia d’ensenyar una cosa. Enmig de la penombra del vestíbul, movent expressivament les manasses d’ungles ennegrides i mirant-me de fit a fit, m’ha comunicat, a més, unes paraules tremendes. Ho ha fet amb aquella concisió de qui no espera cap rèplica. Només una seguretat extrema justifica que es puguin deixar anar les brides de la pronúncia mel·líflua i apocada fins a un extrem tal que, quan m’ha informat amb tota la potència del seu pit que últimament —últimament envoltat de pauses emfàtiques— i fins feia pocs dies —“pocs”, i encara més “dies”, amb to cavernós—, que últimament i fins feia pocs dies versificava Plató, i que ja l’havia enllestit, he quedat esmaperdut i mirant-me’l com un tanoca.

Mentre pujàvem l’escala a les palpentes ell continuava empatollant-se com un beneit, però amb veu de baríton, sobre no sé quines notes que feia anys que prenia. Jo m’escarrassava a no ensopegar amb les rajoles balderes i a evitar cap contacte amb les parets escrostonades i el passamà rovellat. A dalt del pis, a banda d’una suplementària fortor a socarrim, la casa seguia desendreçada, fosca i llefiscosa al tacte com sempre. M’he quedat quiet al rebedor, al costat de la cuina, sota el llum esquifit, mentre ell s’abalançava damunt un plec de papers de la taula del salonet, a poc més de tres passos. He preferit mantenir les mans dintre les butxaques mentre fos possible, ben a recer dels gots opacs on sempre ha pretès que em servís culs de cervesa tebis i esbravats, o rajolins dels vinots sospitosos que reposen sobre el verdet de les lleixes del costat dels fogons, entre un caramull de miasmes. 

Fins fa quatre dies s’hauria mostrat pàl·lid, tremolós, sempre amb paperots rebregats a la mà i la boca escumejant, com si anés a renillar. El somriure de circumstàncies en la cara d’un poeta pesat és d’aquelles ganyotes que no es poden fingir: tota ella autenticitat, alegria beneita, il·lusió esperançada i, alhora, auto-retret, complex, trauma, anhel d’autolisi, terreny abonat per desenvolupar desitjos malsans i contra els costums. Ara, en canvi, alzinat així i amb veu de trombó m’ha comminat a acomodar-me dins el saló menudíssim. No l’ha dissuadit el meu posat de jutge dejú. Assegut a la poltrona, m’he començat a endormiscar preventivament abans que comencés la lectura, mentre s’escurava la gola.

Encara que de tant en tant es produeixi al nostre voltant un canvi sobtat, aviat comprovem que, en el fons, tot continua igual que abans. Per mostra, ell mateix: vet aquí que va i, de sobte, s’aprima, es pentina amb més traça, modula la veu, però, ves per on, segueix versificant de sotamà, amb el desfici de sempre. Només deu haver cremat el papers més groguencs i tacats que ja em sabia de memòria. Més enllà del seu cas, haurem de convenir que ja fa temps que tots els amics s’engreixen i s’aprimen sense ordre ni concert i, de vegades, fins i tot per sorpresa, a traïció, que diríem. Cada cop costa més d’envellir de forma ordenada i a l’uníson, consensuadament, tal com pertoca. Cadascú va a la seva, i no mira prim. A més, si a això s’hi afegeix que hi ha qui de cop s’atura en el camí de l’edat i retrocedeix veloçment amb una empenta que ningú ja no li suposava, la cara de sorpresa dels amics de passa feixuga és lògic que trigui a esborrar-se. Tots hem vist algun cop l’embranzida de l’amic que recula de sobte cap als anys juvenils. De res no ens serveix que després ens retraguem mútuament no haver-nos malfiat a temps del seu colze enèrgic, que aixecava un calze rere l’altre, o del rostre expressiu quan, a la nit, feia l’ullet amb malícia. Si un homenet apareix de cop musculat, morenot, i encaixa amb mà ferma, la resta dels concurrents, que somrèiem poc abans a costa de la seva decrepitud, ja havíem d’haver previst que potser no es tractava només d’un fugaç cant del cigne, que potser sí que aquell que ens miràvem amb malfiança s’havia començat a allunyar irreversiblement de nosaltres, cap als temps més antics i animats del vigor juvenil i la proesa amatòria. 

Que ingenus que hem estat! I quantes vegades s’ha repetit aquests últims anys el mateix desconcert! Fins que va arribar el dia que ell, l’amic rodanxó que ara és un figurí, i jo mateix, vam quedar gairebé com de mostra, aclaparats per l’edat sumativa i allunyats potser definitivament dels amics novament juvenils, d’aquells jovenots que ni tan sols ens saluden si ens els creuem pel carrer, perquè tresquen distrets pel batec poderós dels seus cors, pel somieig atrevit i les moltes quimeres. He d’entendre que a partir d’ara ell tampoc ja no hi és, que estic sol?  Sóc, finalment, a dia d’avui, l’únic que encara és fidel a l’edat? 

Jo, si més no, he dut un parell de fills al món, que fa un munt d’anys que estudien. Quan els veig, m’expliquen les extraordinàries aventures dels joves d’avui dia. Són proeses menors, no cal dir-ho: uns quants aparellaments, de vegades successius, de vegades simultanis, una mica de barrila, engrunes d’eixelebrament i, sobretot, una base prou sòlida de mandra sense inquietud. A tots dos els vaga de fer córrer el patinet per les places airejades de davant dels museus. Tenen l’ull lluminós, però el tel de l’edat ja deu haver començat a enterbolir-los la vista, perquè, de vegades, pel carrer, m’ha semblat que no em veien. Això sí, els meus xicots fan unes migdiades que hi canten els àngels. Quan venen a casa se’m queden adormits al sofà com si fossin de fusta. I ronquen amb unes modulacions tan harmòniques que només pot ser a causa d’una satisfacció extrema, beatífica. 

Em sembla que hi ha qui dubta del fet que jo hagi tingut fills, independentment de la quantitat d’evidències que ho corroboren. I no em fa res reconèixer que en alguns moments va arribar a encomanar-se'm bona part d’aquest escepticisme. De seguida que vaig veure que per aquest camí de la sospita sense fonaments entrava a la meva vida una alegre novetat, vaig arribar a tergiversar les dades més objectives perquè semblessin espúries. D’aquesta manera les meves sospites totalment atzaroses d’un primer moment van trobar un terreny abonat per al dubte sistemàtic, i com més fingia que m’aclaparava, més m’enriallava per dintre. 

És cert que quan em vaig casar, a tots ens va semblar més aviat una humorada. I no ens va estranyar gaire que la núvia desaparegués al cap de ben poc, sense deixar cap mena de rastre. La fugida ens va semblar una decisió totalment encertada i raonable.  La fi precipitada va compensar la inversemblança del principi. I no havia estat pas un accident, ni un error. El casament va ser en públic i a plena llum de la tarda. Si s’hagués sentit atreta pel jutge, per exemple, encara hagués tingut un passador, arregladet com anava; o fins i tot per algun dels testimonis, per més que les cares llargues que feien no els afavorien gaire. Encara que no m’acabava de veure en el paper de nuvi, admeto que vaig experimentar una petita decepció quan el somriure ple de conjugalitat que vaig adreçar-li durant l’enllaç va acabar esborrant-se’m del rostre sense obtenir cap resposta recíproca. Al llarg de tot el convit vaig exhibir, per tant, una ganyota de retret, que, en certa manera, solemnitzava l’esdeveniment i concordava amb alguna paraula severa que vaig sentir pronunciar entre dents sobre el caràcter insípid del nuvi. A partir d’aquí tot ho recordo de forma una mica boirosa, però, asseguraria que al final algú em va acompanyar cap a casa. 

Quan em pregunto si jo he estat casat tendeixo, per tant, a respondre que sí. És més aviat un acte reflex, però no es pot considerar poc meditat, perquè els meus dos fills, si més no, en donen testimoni. En aquest cas, les dones dels meus amics i la meva es deuen haver conegut. Potser fins i tot han conversat entre elles. En quins termes, ho ignoro. Eren gaire amigues? De la meva, en tinc una memòria més aviat esvaïda. M’hauria d’aixecar de la poltrona per anar a donar un cop d’ull al dormitori. Un llit de matrimoni no indica pas el mateix que una màrfega estreta. Però aixecar-me i fer uns quants passos, en una matinada insomne com aquesta i amb tanta paperassa a la falda, em sembla un feina excessiva, potser fins i tot fora de l’abast de les meves forces, que, tot s’ha de dir, ja declinen. En tot cas, les sabatilles que duc indiquen que no tinc una dona gaire endreçada. Què costaria posar-les de tant en tant a la rentadora? Tantes llànties em donen un aspecte descurat, com de conco. I el mitjó? Té: foradat. 

Ara, que potser la pobra està delicada de salut, o paralítica. Una secretària, o una infermera, han de perdre per força molt ràpidament les facultats motrius. Els afanys administratius, o el tracte amb els pacients, no només agregen el caràcter fins a extrems irreversibles, sinó que també vinclen l’espinada i afebleixen els genolls. A aquesta postració progressiva cal afegir-hi el daltabaix final que signifiquen els afanys dels puerperis i l’escarrassada educació dels fills, que en res no fa més passadora la intervenció maldestra d’un marit esquerpot i torracollons, de tal manera que costa d’imaginar-se una dona longeva. Les que circulen pel carrer deuen ser dones falses, casades fingides, femelles espúries. Vés a saber si no són homenets disfressats. La majoria de les casades, per no dir totes, ja reposa en pau, després d’algunes dècades de desfici domèstic, al nínxol familiar, on figuren com a esposes molt estimades i mares irreprensibles. Mentrestant aquests senyors disfressats de muller talonegen per les voreres, el nas enlaire i la papada feliç, amb les perruques al vent i la gropa robusta, com si anessin a l’envelat.

En canvi, a mi el ball sempre m'havia semblat avorrible. M’hi resignava tot movent el cos amb un vaivé discret, sense escarrassar-m’hi gaire. Deixava que els peus marquessin un ritme subtil, més que suficient i, fins i tot, en algun cas de compromís, prou suggeridor. Puc deixar constància dels moviments desastrosos que més d’un company executava en públic amb el cos esponjat de licors. És un d’aquells espectacles que eliminen de forma cruel els últims vestigis de la ingenuïtat juvenil i instauren de cop i per sempre el crepuscle vital com a possibilitat manifesta, llunyana encara però irreversible. La fila que feien alguns enmig de la dansa feliç semblava el germen de la vellúria que començava a escampar-se entre els joves. Primer tots els defugíem. Finalment, però, ens en contaminàvem. No és estrany que al seu voltant es fes el buit, que el poc espai sobrer del local se’ls coagulés a l’entorn. Però el remei era pitjor que la malaltia: els nois i les noies que se n’allunyaven provocaven amb la seva absència que aquells disposessin d’un espai més ampli per evolucionar i que cridessin encara més l’atenció dels presents. Haurien d’haver vist quins giravolts erràtics, quines evolucions sense vida. Els caps prominents, el borrissol grisenc de les temples, l’ull ensopit, la llengua de vedell, els sacsons del coll, el gep que emergia, aquells cossos sacsejats es fixaven en les ninetes inexpertes que hi ensopegaven. El conjunt malaurat que formaven uns rostres plens d’estultícia, unes manetes alçades, uns malucs onejants i unes cames vincladisses quedava imprès en les còrnies juvenils, i començava a aigualir la felicitat del moment. L’edat tendra es corcava. Iniciava el declivi. Quan marxàvem, m’adonava que tots plegats ajupíem una mica el clatell, i les passes dels nois semblaven molt més vacil·lants, molt menys segures que abans.  

Mirin, avui, la porta del ball: només hi entren persones suspectes, homes i dones d’edats variades a qui no demanarien mai cap consell, jovenots baladrers amb tendència a l’eixarrancament, senyors de vida domèstica fútil, homenets que no respecten els déus de la llar, galifardeus caducats que es tenyeixen els cabells i exhibeixen unes dents entregirades i massa descobertes de geniva, dents d’esquelet prematur que proclamen el desordre del seu tarannà. Les dones, si són joves, salten com a daines, airegen les aixelles i miren enllà, sense gaire criteri. En canvi, les madures, de cossos devastats, mouen les carns amb un ritme no per estudiat més subtil, i acaben estibant la còrpora, derrotades, a la butaca on s’aclofen, insidiosament ploroses, i al cap i a la fi ben tèrboles, perquè encara miren de reüll, fixin-s’hi bé, i insisteixen a impulsar el pit enlaire, amb intencions enigmàtiques. Déu les hagi perdonades, si ja han passat a millor vida; i a aquells homenets clenxinats, finalment tan ossuts, sense cap carnadura. Que no els ho tingui en compte. Les unes i els altres, alliberats dels afanys, que adoptin per fi el ritme etern de la quietud definitiva, i que puguin cantussejar d’una vegada per totes la música inèdita i silenciosa, la música irreprensible.

Ara, de fet, sí que em faria il·lusió d’assajar uns saltirons juvenils, unes extremituds enèrgiques, braços enlaire. A malucs centrifugats, aixecar la cara per exhalar un esgarip d’ase jove. I giravoltar. Però se’m fa molt costa amunt sense la gernació turgent de tots els sexes i d’una única edat amb qui entrexocar en la foscor. Tots ells i elles es deuen haver anat escampant amb els anys cap als habitatges respectius, arrossegats per una munió de marits i mullers que, a causa del tracte continu, els han acabat fent pares i mares i oncles i gendres i sogres i avis i àvies. Cada tarda guiant amb la mà néts frenètics cap als parcs, entre núvols de pols i cridòria! Però ja ha arribat el moment de contrarestar les demandes peremptòries dels fills i les joves. Podem al·legar un afebliment seriós dels genolls. Si no és prou convincent, caldria apel·lar a un ensopiment generalitzat de les funcions intel·lectives, i és recomanable exhibir una memòria esquerdada. En últim extrem és bo d’arriscar-se a deixar les aixetes obertes, per tal d’aconseguir estimular, si no la pietat filial, sí l’alarma de l’Ajuntament. Un cop resolts els tràmits vindran els transports gratuïts i l’ajut a l’hora de sanejar el domicili. Havent assolit l’estatus de ruïna a tots els efectes, arriba per fi l’exempció definitiva dels afanys com a mainadera sobrevinguda dels néts. Ja podrem tornar a conversar amb els amics quan convingui.

També és cert que les paraules que ens diem avui dia són del tot monstruoses. Ens arriben plenes d’anys, i escrostonades. S’esmunyen pels conductes pilosos i mig obstruïts de les orelles desmesurades que lluïm la majoria de nosaltres. Uns orellots transparents a la llum i fimbrejants quan venteja. En les noies, aquesta exuberància auricular és encara més lamentable, però, al cap i a la fi, els fa joc amb els ulls cansats, el somriure estrafet i la gargamella flàccida. Coll avall totes elles també han desaparegut definitivament. Per sota el cap només es prolonguen com a donotes feixugues, mares fecundes de cleca lleugera, senyores exigents en les tries i, en canvi, permissives en les decisions. Totes trepitgen amb passa sòlida les voreres. Ja no fan passos rítmics. Com hi hauríem de parlar? Amb entonació sepulcral, com qui ofereix companyia en l’últim destret? Cada frase, un grapat de terra sobre el taüt? D'altra banda, totes estan prou ben conservades, això sí. I no ens estem de proclamar-ho si l’atzar ens ajunta. Però quina feinada per fer-les somriure! I no és estrany:  qui acceptaria de bon grat les gentileses d’un jove senil? Un vellet ens pot entendrir, però un jove que de cop apareix per la cantonada arrossegant els peus i amb la mirada perduda, com un nuviet caducat, provoca un esglai comprensible. Les corredisses sobtades de les dones madures són automàtiques, quan entrem en escena. Per a les reaccions són lentes, però el passat esgarrifós les revitalitza si compareix tot d’una en la figura d’un ex-amant arrugat. 

Nosaltres tendim a la quietud i al repòs, però és un goig sense alegria. Les espatlles que hem tustat segueixen aferrades al palmell de la mà molt més enllà del moment que el toc ens semblava feliç o, fins i tot, fugisser. Espatlles d’amics passavolants, propietat d’homes sobris que ens han mirat tard o d’hora amb una franca reprovació; espatlles de col·legues insensats, que ens persegueixen fins en els moments de beatitud per esguerrar-nos-els, fent-nos fer gestos impropis de la tranquil·litat d’esperit que era a punt d’arribar; espatlles de noies felices pretèrites, que duem a la mà com el sutge indeleble i ens migren d’enyorança; espatlles de dames madures, espatlles errònies però tocades, fins i tot masegades, espatlles amenaçadores; totes elles aquí, en aquests palmells exorbitants que brillen sota la llum, palmells de dorsos pilosos coronats d’urpes, palmells per entrexocar-los amb ritme en els instants d’alegria o per arrugar-los com a boles quan l’odi ens arravata. 

A més, comença a ser desficiós allunyar-se de casa. Als parcs ja fa temps que no s’hi pot fer estada, perquè les mares vigilen amb posat malfiat ―guardeu-vos com del còlera de dur caramels a les butxaques. I en els locals d’esbarjo encara us sentiu tractats de forma molt més esquerpa, sobretot si vestiu gavardina. Tot s’ha tornat costerut. Caldria trobar la manera de caminar pel carrer sense provocar aquesta mena d’inquietuds. Potser lluny dels llocs habituals?  Potser en un horari desavinent? Ara que, vés a saber els llocs concrets on han anat a viure les noies, arrossegades per les misèries conjugals, pels fills, cada cop d’escolarització més dilatada, per les visites a les perruqueres, als dietistes, als ioguis. S’escampen, s’allunyen, però conserven la vista, i de seguida ens clissen. Les miopies virils, en canvi, que eficaces que resulten: no ens fan fer corredisses quan s’apropen amb el cistell pengim-penjam ple d’enciams i llegums. És més, si reparen en les nostres ulleres de cul de got, elles mateixes aturen l’embranzida que les havia estat a punt de fer córrer. Què deuen pensar, en aquells moments que ens creuem com a estranys? Tristes, però no esgarrifades, saben que no les reconeixem, i es disposen a oblidar-nos de nou, sense cap trasbals, sense cap necessitat de somriure com unes ximpletes, ni de dir paraules esquerdades i polsoses. Senyors de vista impecable, sigueu comprensius: no feu dels seus desplaçaments rutinaris un suplici esgarrifós. Si la noia xalesta d’antany apareix feta una desferra, enterboliu la mirada, fingiu que sou guenyos, no li doneu entenent que l’heu coneguda. Ella sabrà compensar-vos amb un sospir i un aroma de museu mentre passa de llarg.

Tants cops que ens havíem abraçat, els amics, i quina mena de púdica circumspecció que a poc a poc ens va començar a agafar després, quan ens visitàvem. Ara ja som del tot incapaços de fer cap gest amistós. Aquí estan, els menys, dempeus, enllagrimats i més aviat tremolosos fins i tot a plena canícula; els més, ajaguts, desats i podrits fins a l’os dintre els nínxols. No ens toquem gens ni mica, en aquest estat escassament esperançador per als uns i tan lamentable per als altres. Però n’experimentem l’angúnia, com si d’un moment a l’altre ens haguéssim de desinhibir per reprendre els contactes. 

D’altra banda, a pocs enterraments definitius hem tingut la sort d’assistir. Al contrari, la major part dels amics sebollits han ressuscitat i se la campen com si res, per no parlar dels funerals maldestres, ara caic ara m’aixeco, que culminaven sense les últimes pompes, a la sala de vetlla mateixa, quan el difunt s’alçava i tocava el pirandó. Els primers cops que succeïa un fet d’aquesta índole, fins i tot ho celebràvem, amb una ingenuïtat que, vist de la perspectiva actual, més aviat fa esfereir. Però un cop instaurada la rutina de la mort dubtosa i la resurrecció frívola, només n’ha quedat l’enuig dels actes fallits, i una certa desídia a l’hora de fer un pensament. 

Quan ens reunim als peus del taüt, qui més qui menys apareix acompanyat, i Déu n’hi do, quin espantalls que hem hagut d’abraçar amb el gest digne que s’escau en un sepeli. Mai no havíem vist tanta absència de picardia, tanta mandra amorosa, un simple garbuix de veuotes estridents i de mirades guenyes, estràbiques, ulleroses, insípides. Ningú fent l’ullet. Cap parella improvisada esmunyint-se dins d’una sala de vetlla. Cap cercle d’homenots estrenyent la circumferència entorn d’una jove molsuda. Cap jove molsuda, de fet, perquè les filles que traginen amics i parents són antipàtiques de mirar, lletjotes, esquerpes, problemàtiques, prematurament intoxicades, i causa segura del pansiment precipitat dels seus pares. 

Si tots haguéssim mostrat un respecte afectuós, el mort hauria pogut fer de moribund, que és el que s’escau en el moment del comiat, i ens podria alliçonar amb paraules solemnes. Si com a mínim una proporció testimonial dels presents hagués expirat llavors en directe, al costat del difunt ―per dir alguna cosa―, ens hauríem commogut de veritat, i hauríem entès que en aquella hora calia deixar de banda tot l’engavanyament rutinari. Ah, llavors, quina doblecs corporals més plens d’autenticitat, els de qui es lliuraria a la desolació fraternal, i quins espasmes més enèrgics els dels que s’abraçarien a tort i a dret, sense falses timideses, rodolant per la moqueta i honorant amb un gest rítmic aquell cos periclitat! 

Fora del cementiri encara fem giravolts alguns nois caducats, d’una extrema antigor, i gairebé totes les nostres amigues. Això sí, elles, un cop passat el temps feixuc dels sotabarbes immensos, quan dissimulaven en veure’ns, han agafat una nova embranzida. No n’hi ha cap que hagi pres determinis rigorosament cadavèrics. Totes se les campen encara, eixarreïdes i vivaces. Amb les carns han perdut la timidesa. Són temibles, i molt intranquil·litzadores, les ex-mamelludes. Ara, dretes com a bacallans, ens saluden amb veu estentòria, i, de vegades, quins gestos més cafres que els hem vist fer a plena llum del dia! No és gens honest, ni ho disculpa la vellúria més corretjosa. Les llengües, desades, si us plau; les mans, que no s’alcin! Si a això hi afegim un voleiament de faldilles impropi de qualsevol edat i els moviments excessius dels malucs devastats, quin suplici, quina misèria per al jove senil que les troba en un cul de carrer solitari i mig a les fosques. He vist corredisses virils dignes de carns més tonificades, que haurien merescut l’aplaudiment dels gimnastes. Jo mateix, que arrossego les sabatilles amb compte per no ensopegar, no fa pas gaires dies vaig ser capaç de fugir com una exhalació d’una ex-noia groguenca, tota ella dentalla i cuixot dissecat, que va estar a punt d’acorralar-me contra un arbre. Reconec que, mentre girava la cantonada salvadora gairebé sense alè, em vaig aturar un sol instant per fer-li un gest amb tanta vehemència que gairebé se’m va dislocar el dit del cor. No em reca, però. D’alguna cosa calia deixar constància. 

Elles passegen soles perquè els marits raonables són tots morts. Les mullers que els han sobreviscut troben enormes dificultats per explicar a les seves noves amistats quina actitud, quins gestos, quin tarannà caracteritzava els seus esposos legítims. No cal dir que si en parlen amb amistats masculines d’última hora se senten decebudes, i fastiguejades, després d’haver-se escarrassat en va a fer-los entendre ni que sigui una engruna del caràcter marital convenient, tan fàcil que semblava explicar-ho tot abans, quan no calia, quan ells eren vius. Però elles no es volen pansir. Per honorar la memòria dels esposos absents són capaces d’empassar-se l’enuig que els provoca la indiferència i l’enllordiment dels amics passavolants. Surten de casa arreglades, airegen els sotabarbes gentils, bracegen sense temor per les voreres, repiquen amb ritme, saluden, somriuen, i aparten el ble de cabells de l’ull amb un gest estudiat, amb delicadesa, sense afectació, com sempre ho han fet. Al seu pas, els manobres bruelen des dels sots i les bastides, els taverners xiulen des de darrere els taulells, i els taxistes s’admiren i entrexoquen amb conductors d’ulls expressius i verb exaltat. Els docents, sorpresos camí de les aules, perden el comport, rebaten pel terra les llibretes, s’arromanguen, refilen. Hi ha hagut infants que els han fet gestos inconvenients, mentre els vellets cridaven com a condemnats i els preveres sofrien feridures temibles que posaven punt i final al seu clam forassenyat. Policies ridiculíssims els han corregut al darrere, amb la porra a la mà, com si fos una flor. Quin escampall d’homenets desesmats que elles deixen enrere! Que diferents, tots plegats, dels esposos legítims i morts, dels marits raonables. 

Per sort, hi ha els amics. Saludar-los tot passejant reconforta. Perquè els amics, de passa vacil·lant i genolls vincladissos, de cintures enormes i pits escorreguts, obren sense manies les boques insondables a l’aire cruixent de la senilitat, quan saluden. Remenen amb briu els cranis repelats i grisencs amb l’única finalitat de mostrar als companys com les orelles els copegen amb ritme les galtes quan neguen sense cap timidesa. Peludes, transparents, voleiadisses, enormes, són, juntament amb les celles eufòriques, i el nas mig salvatge, els òrgans on es concentra un vigor del tot nou, i, certament, molt prometedor. Arribat el moment, tots sabrem aturar l’impuls d’estirar-nos-els, de fer-los un doblec dolorós, perquè administrarem amb economia els gestos de les mans, sovint tan superflus. No és per mesquinesa que observem amb tanta discreció els orellots dels amics. Amb la mateixa elegància ens abstenim d’exagerar les manyagueries puerils que podríem adreçar-nos, perquè ja hem esdevingut virtuosos, definitivament honestos. Que lluny que queden les abraçades equívoques i les danses libidinoses! Però, d’altra banda, ja no ens esvera que els llavis alliberin la llengua del seu captiveri, ni que aquesta superi els enderrocs de les dents per despenjar-se sense manies fins al mentó. Amb les orelles voleiants, els ulls ombrejats per les celles boscoses i la llengua exhibida en tota la seva esplendor passegem de bracet sense cap neguit remarcable. Si ensopeguem, o bé l’amic ens aguanta i seguim caminant, com si res, o tots dos rodolem, trencats de cames i de costelles, fins que el cap deixa de rebotar-nos al terra, amb el resultat comprensible d’un desgavell definitiu de l’ossada, i, en els casos més malaurats, amb la llengua escindida a dos pams de nosaltres, sobre l’asfalt, en perfecte silenci. 

A l’amic rodanxó que ara és un figurí l’havíem vist més d’un cop a la intempèrie, dret davant del país, quiet i rígid, mut, amb una tèrbola presumpció de pensament a la mirada. Aquella immobilitat seva ―això bé cal dir-ho―no acusava els passants, no els alliçonava, i sota cap mena de concepte no els comprenia. Amb el pensament doblegat com una catapulta ―per la ganyota que feia ho dic―llençava idees confuses sobre els vianants, i en rebia un menyspreu tou, cohibit, un assentiment sense fe, una simpatia envilida i mandrosa. Nosaltres, des d’un portal, ens doblegàvem de riure, amb una certa ingenuïtat, potser sí. Haguéssim hagut d’estar més alerta. 

Els joves que li passaven pel davant deixaven de saltironejar de la forma tan resoluda com ho havien fet fins llavors. Alguns semblaven de cop més pàl·lids i menys enèrgics, d’altres, que s’havien acostat amb una ferotge empenta riallera i amb una inconveniència a flor de llavis, quedaven sobtadament esblaimats, amb la roba baldera, gairebé escagassats que diríem, si més no per les passes tan flonges amb què s’allunyaven. Els senyors sobtadament rancallosos ja no alçaven la veu: encongien les espatlles i amb prou feines gosaven escurar-se la gola. Les velletes, en canvi, movien els peus amb un cert aire de festa major i arrodonien els llavis per suggerir petons xiuladissos. Però segurament era només perquè ja havien perdut del tot els costums mancomunats, no perquè la presència d’ell les estarrufés gens ni mica. 

Quan li arribi l’hora del traspàs, en canvi, no em vull ni imaginar el xivarri que arribarà a muntar dintre el taüt. Els coneguts haurem desfilat en un perfecte silenci així que el manobre hagi encaixat el marbre. Temorosos de la seva xerrameca i dels seus estirabots extemporanis, farts de sentir-lo recitar, cap de nosaltres no s’aturarà a escoltar els primers indicis d’un estossec impertinent, ni l’esgratinyament, els cops i els bramuls en què degenerarà la placidesa que li hauria d’escaure un cop mort. I aquest capteniment s’encomana. Nosaltres, encara, que prenem paciència, però i les vídues ingènues que fan fregatel·la a l’aparador del marit endreçat? Què s’exposaran a sentir? Fa venir calfreds. Quin final més esqueixat per a aquestes dones honestes: un crit desfermat des de dintre el taüt, una exclamació insensata amb veu de cadàver loquaç, per força els ha de trencar les vàlvules cordials sense remissió. I el cementiri és un niu, un vesper de velletes. Quina estesa que en pot arribar a quedar! Quin desconsol per a les famílies, quan hagin d’identificar, entre tantes àvies amuntegades quina és la seva. I tot aquell grapat de velletes que ningú no reclama? Mortes en va per causa de tanta cridòria, mortes i enutjoses, les pobres dones. Amuntegades, enterrades cuita corrents a la fossa, o en qualsevol nínxol, entrebarrejades. L’una amb l’amant de fa mig segle, l’altra amb el veí més antipàtic, la de més enllà amb un vidu sense possibles, moltes de dues en dues, capiculades. I algunes, les més escanyolides, si ens hem de refiar de la fila patibulària dels enterramorts d’avui dia, rebregades, fetes un doblec incivil i llençades a la brossa, que dona menys feina. Una hecatombe d’ancianes per la loquacitat d’uns cadàvers. I tot pel seu mal exemple. 

Tampoc no hi ha pau per als homes de bona voluntat. Uns quants dies sense veure un amic i ja no sembla el mateix. Si era prim, ara és panxut; si era altot, torna encongit; les simpaties s’esvaeixen, les rialles es dissipen, i els cops de colze esdevenen tristes encaixades humides i flàccides. Uns mesos només, i les carreres prometedores s’han estancat, els gestos enèrgics s’han tornat tous i els qui la bitllaven ara us demanen almoina. Vostès ho deuen saber tan bé com jo: si deixen passar una temporada tothom compareix geperut, calb, desdentat, ullerós, ple de tics, com si visqués a disgust.

Les interminables converses tot seguit oblidades i els silencis feixucs, plens de malentesos, ens han deixat només un record tèrbol de nits i més nits sense cap desllorigador clar, absolutament inútils per als afanys posteriors. D’aquella enorme quantitat d’hores amanides amb brindis recurrents, més endarrere de les quals només hi ha llarguíssims estius tediosos sobre les bicicletes, què n’ha sortit? Casaments precipitats, nuviatges defectuosos, lectures erràtiques i uns entretocs laborals abocats al desastre. A mesura que les calvícies han anat progressant, només hem vist que anessin fent la viu-viu sense gaires sobresalts els concos adinerats, els artistes obsequiosos i els erudits pacients. Però fins i tot aquests fronts desvetllats i lluents són, al cap i a la fi, el receptacle hermètic d’un all-i-oli tallat que no cal insistir a remenar.

Això no treu, però, que els vellets eixerits, ben faixats, s’abandonin sense cap reticència a les turpituds llargament posposades. Vellarcassos de mirada sobrevinguda i braceig airejat es tusten les espatlles amb palmells orgullosos, enriolats, tot fent via cap a la taverna. Mirin, mirin com alcen del marbre les copes curulles, i com les entrexoquen entre riallades, amb les dents pengim-penjam i els llavis escumosos! Les ulleres torçades, els perruquins caiguts sobre el muscle, els audiòfons dintre el cendrer! Els estossecs, els tremolors, les feridures, les hèrnies estrangulades, els ulls de poll, les arítmies, les múltiples necrosis! Els la bufen! Sí, senyors: se’n foten! Les petites misèries que aclaparen els seus fills hipocondríacs a ells els passen desapercebudes, i no els inquieten gens ni mica. Al contrari, els són un estímul per a la gresca contundent. Arruïnats, insolvents, prostàtics, un peu a cada barri, es caragolen de riure, encenen cigarros, cremen paperots, es pixen a sobre, blasfemen, bramulen, repiquen de mans, s’interrompen, s’animen, fan befa de les ganyotes i la pal·lidesa dels homes de seny que prenen tallats a la barra, tots ells d’expressió aclaparada, tots ells cagadubtes sanots, que acaben per fugir espaordits de la taverna, mentre els vells, l’un darrere l’altre, s’alcen, brinden, saluden i cauen com sacs sobre el terra llardós enmig d’un gran terrabastall i un enfilall d’irreverències, fins que el silenci absolut, quan es tanca la porta i s’apaguen els llums, dona al moment l’aurèola de dignitat que li escau.

© Enric Virgili
© de l’edició, Medusa