Galop de sang, de Joan Duran i Ferrer
Un tast de la novel·la guanyadora del Premi Octubre Andròmina de Narrativa 2023
Avui arriba a les llibreries Galop de sang, la novel·la amb què el poeta i narrador Joan Duran i Ferrer va guanyar ex aequo el Premi Octubre Andròmina de Narrativa de 2023.
A partir d’avui ja el podeu trobar a les llibreries, a 3 i 4 Edicions. Al butlletí de Stroligut podeu fer-ne un tast amb un fragment del capítol Llimacs. I a la revista, hi podeu llegir Penèlope, un dels contes del recull Menjaràs pols de Duran i Ferrer.
Llimacs (fragment)
I ara, em miraràs a la cara? Com aquella defensa rude al cim dels murs, el de la Mar era un crit que també tallava. A ella, dreta a la pista de l’escola, li esgarrapava la gola fins a esquinçar-li la veu. I a mi em feia sang als dorsos de les mans, a la pell despullada del clatell. Massa tard, me n’adono: les seves poques paraules duien, arreplegats, aquells vidres de la memòria. La pedrada violenta d’aquell estiu darrer. I totes les totxanes rompudes d’aquella paret de refugi que, sense demanar-nos permís, ens van enderrocar.
Ja érem sols quan, des de la finestra que donava a la tarima i a l’envà on hi havia, clavades, la pissarra i la creu, la mestra ens llançà una galledada d’improperis: cap a classe, he dit, Mar, Roger, que em fareu ferir d’un atac de nervis. De seguida, tota la collada de companys saltà per damunt dels pupitres i s’amorrà als vidres que els separaven del pati. I van donar-hi cops de puny, llavors. Van embafar-los sencers amb l’alè calent dels seus pulmons. I amb els dits acusadors contra la humitat blanquinosa, hi van escriure les paraules de sempre, putu, puta, sida, en majúscules.
Pretenien ensutzar-me, amb aquelles lletres. Tant com ho havien fet, setmanes enrere, les negretes de la portada de diari que algú de classe, d’amagat, m’havia entaforat a la motxilla el primer dia de curs: Condenan a 7 años de cárcel al joven que apuñaló 111 veces a un gay en Sitges. Feia mal, llegir-les. Però encara més, pronunciar-les per dins. O, senzillament, repassar-ne el dibuix, les formes impreses, les giragonses innocents de cada lletra: la u com un pou, després la i com una estaca, la serpeta de les esses... sense ni tan sols imprecar-los que se’ns descloguessin a la comprensió. Que ja sabíem que eren greus, aquelles síl·labes: les havíem desxifrat només entre murmuris.
Al cap de no res, les grafies dels vidres, totes grasses d’una aigua fada, començaren a regalimar de les puntes i dels angles. I amorfes es rabejaren en desfer-se en tot de rostres monstruosos, anatomies botudes i boques de bèsties estrafetes.
De cop vaig notar, damunt meu i pel dedins, un fred immens, com el d’anar sense roba enmig d’un gorg glaçat: les mans, de sobte fetes de marbre, em van caure avall; i també els genolls, que doblegats a la feixuguesa del món van fer cap a terra. D’aquell cop sec, se m’encomanà pertot la duresa del ciment: com una infecció, la grisor em va recórrer les venes i el moll dels ossos.
El cos enter se’m tornà de pedra, aleshores. I la Mar, que era rere meu, ja no va dir-me res més. Doblegà l’esquena, només, els dos braços desplegats com si fossin els extrems d’un sudari nou. I seguidament s’esforçà a incorporar-me tot agafant-me per les aixelles. En tenir-me altra volta cara a cara, llavors, em mirà de prop, de molt a prop, amb dues aranyes de sang als ulls.
Un residu de llum, agrumollat damunt nostre, ens va fiblar amb el vèrtex esmolat d’una plomada immòbil. El temps ja no hi era, allà: ens en quedava, tan sols, l’eco del soroll, que irredempt jugava a mesclar-se amb el xiscle d’aquelles tres paraules escrites a les finestres, esborrades de seguida amb els punys arremangats de la bata de ratlles.
La Mar va frunzir els llavis, aleshores. I va començar a remoure, boca endins i paladar enllà, la llengua. S’hi va passar una estona llarga: la pell de les galtes, esvalotada d’estrebades, semblava que engarjolés una serp carregada de verí. I quan tot aquell món de fora va decidir-se, finalment, a emmudir, em va escopir a la boca.
També com els llimacs, hi ha salives que es perden, penso. O que un dia, després d’una pluja escandalosa i llarga, surten tan assedegades que erren el camí i s’abandonen als perills. Jo en vaig notar el gust a l’extrem de la llengua. I, al cap de no res, també per entre el llavi i la geniva: era aspra de ràbia i, alhora, apegalosa de por. Acaramel·lada de pena, fins i tot. I per això vaig plorar: amb una sola llàgrima, molt densa, que grassa em va córrer parpelles enllà, cara avall, fins a ajaçar-se amb l’espessor d’aquella ofrena de la Mar, lletosa i mal arrencada de les seves entranyes, per fondre-s’hi.
Corre, Roger, plora. I plora molt: que havia de rescatar-la de les inclemències de l’aire, dels dies, de tots els ulls. Jo sol, sí. Jo: tan sols una aigua nua damunt la loquacitat embullada de la seva saliva. Jo: l’estàtua d’un àngel romput, abatut, recoberta d’un verdet assedegat de la seva pluja. Plora: que aquella part seva m’havia estat donada. Potser com un rebuig, sí; o des d’un desig brut i irracional. Però confiada a mi, al capdavall.
I allí, damunt d’un llavi que se’m deixondia vermell i bategant, hi vam fer l’amor. Ella i jo, fora de nosaltres. Per primera i última vegada. Els dos: violents i expulsats. Abandonats i inconscients. I per sempre sense closca: una sola pell oferta a l’embat de totes les armes amb què el món voldria jugar amb nosaltres.