Un tast d'«Àngels menors» i unes paraules de Miquel Adam, editor de La Segona Perifèria
Avui arriba a les llibreries un nou capítol del cicle postexòtic d'Antoine Volodine, un conflicte vibrant entre memòria i realitat, entre imaginari i record.
Avui arriba a les llibreries Àngels menors. És una de les novel·les del cicle postexòtic d’Antoine Volodine, que s’afegeix a Solo de viola. A Stroligut en podeu fer un tast. Miquel Adam, l’editor de La Segona Perifèria, us en fa cinc cèntims.
Àngels menors és un llibre fascinant que amb prou feines sé explicar en paraules. Molt més fàcil fer-ho en imatges, apel·lant al món dels somnis o als deliris onírics nascuts d’obscures sessions xamàniques. En el món postexòtic que ha construït Antoine Volodine, del qual Àngels menors n’és un dels punts culminants, les instantànies novel·lesques que fixen una situació entren en «un conflicte vibrant entre memòria i realitat, entre imaginari i record».
Tanmateix, entre les moltes peculiaritats d’aquesta obra, us convidem a prestar atenció a la seva arquitectura formal. En el pròleg de l’edició estatunidenca de l’obra —que reproduïm en la nostra edició catalana—, el traductor Jordan Stump assenyala un itinerari de lectura si més no curiós. Amb l’editor de Stroligut hem convingut que us podríem oferir els “primers” capítols en l’ordre que Stump suggereix. Àngels menors està constituït per 49 «narrats», o sia, 49 instantànies novel·lesques, per dir-ho com ho diu el mateix Volodine. Per descomptat que es poden llegir amb l’ordre natural, de principi a fi, però Stump proposa llegir el primer narrat seguit del darrer narrat, després el segon seguit pel penúltim, etcètera, de manera que el darrer dels narrats seria el número 25, que és notòriament més llarg que la resta de capítols. Les dues lectures funcionen a la perfecció.